Autofèrtil (partenocàrpica)
Bífera (Figues flors i figues d'estiu)
Figues d'estiu a principis d'Agost.

És considerada com una de les varietats més rústiques i amb la millor resistència al fred.
Hi ha testimonis que aquesta figuera ha sobreviscut a freds inferiors a 18º C, tornant a rebrotar de la soca sense danys. Es pot revisar aquesta afirmació en aquesta interessant pàgina sueca.
Fig growing in Sweden.
Es conrea i es coneguda des de fa segles a Anglaterra.
No està clara la procedència de la varietat, alguns sinònims en Italià podrien indicar que procedeix d’aquella zona però curiosament no se’n troba cap d’aquestes característiques.
És que hi ha alguna raó perquè no hagi pogut evolucionar a Anglaterra?
També s'adapta molt bé en els climes temperats de Catalunya, si bé és bastant sensible a les malalties fúngiques (rovell), en els anys de fortes humitats.
Per prevenir aquestes malalties és mostra eficaç els tractaments amb sals de coure a final d’hivern.
L’arbre és de talla mitjana i s'adapta perfectament al conreu en test. Donant figues de bona qualitat.
Les fulles són majoritàriament trilobades, sinus poc profunds i estrets. Vores carenades.
Figaflor de mida mitjana, allargassada i amb un coll també llarg. Pes d'uns 50 a 60 g. aproximadament.
Les figues flors són gustativament d’inferior qualitat a les figues de tardor.
La figa de tardor és més petita, arrodonida i sovint amb algunes estries longitudinals, sense coll, més dolça i gustosa. Pell de color castany clar amb fons verdós.
Al nivell gustatiu, no és una varietat destacable però si prou bona en relació a altres varietats conreades més enllà dels pirineus.
Es poden obtenir figues de bona qualitat amb una terra adequada i tenint-ne cura del control del rec i de la fertilització.
Sobretot no es pot oblidar situar l'arbre a ple sol, un dels factors més importants pel que fa a la qualitat.
Fora del cultiu en test és difícil controlar-ne les condicions òptimes per obtenir una fruita comparable en dolçor a les varietats més conegudes.

Segons Ira Condit:
La Brown Turkey va ser descrita per Miller com a "que per ser tan conegut que no necessita descripció", és sens dubte, una varietat Europea, introduïda a Anglaterra i donat un nom local sense fer-ne referència a l'origen. Els sinònims, Brown Naples, Long Nàpols, i italiana , indiquen que va venir d'Itàlia, però encara no ha estat identificat amb qualsevol varietat d'aquest país.
Des de fa més de dos segles, malgrat tot aquesta figa s'ha mantingut al capdavant de la llista de varietats angleses per al cultiu en general, tant a l'aire lliure com en hivernacle. Coleman informa al 1880: "Forçant-ho no tenim res a superar, si en tenim alguna que la iguali, ja que és primerenca, bonica, prolífica, no propensa a desprendre’s i de qualitat de primera classe."
Un escriptor anònim en 1852 (veure "Literatura citada") descriu un arbre a Worthing, criat en la forma de roda, les seves branques formen 12 ràdios, tots per sobre d’una altura quatre metres i amb una circumferència de nou metres.
Al 1883, J.Clarke deia que un sol arbre de BrownTurkey cobria una el espai d’una paret de divuit metres ", literalment, plena de magnífiques i ben formades figues."
WI (1893) es refereix a delicats arbres que creixen en els penya-segats d'Anglaterra, on l'escuma de la mar es precipita sobre ells.
Més recentment, I. A. Bunyard va escriure: "Aquesta és la varietat més conreada i que s’han planten més que totes les altres varietats juntes, imagino per la seva resistència i productivitat.
D'acord amb Eisen, la Brown Turkey es va portar a Califòrnia des de Boston per W. B. West al 1853, i des d'Anglaterra per John Rock a 1883. Sens dubte, s'ha introduït moltes altres vegades per diversos vivers.
Els primers informes de California Agricultural Experiment Station inclouen la Brown Turkey entre les varietats que s'estan provant en les subestacions. Pel que sembla, no va poder competir amb èxit amb altres varietats, i fins fa poc eren arbres que no es trovaben, fins i tot en les col·leccions.
Des d'Anglaterra s'han fet introduccions sota P.I.. 81.676, 93.275, i 95.598. A Riverside, però els arbres d'aquestes importacions, així com els obtinguts del sud d'Estats Units, estan tan afectats pel virus del mosaic causat per Ficivir caricae Condit i Horne, afirmen que poques vegades han produït fruita normal.
(Veure làmina 13, que mostra l'efecte de mosaic a les fulles.) D'altra banda, els arbres que creixen en els estats del sud i de l'est no són per a res o molt poc afectada pel mosaic. Tenen un hàbit de creixement nan i resistent, normalment dona dues collites. La Brown Turkey ocupa amb la Celeste (Malta) com les més populars figueres pels hortets de les cases des Texas a l'est Florida i al nord de Maryland. La figuera Everbearing de Texas, descrita per Close (1935), és molt similar, si no idèntica, a la Brown Turkey, encara que sigui tractada com una varietat diferent per diversos vivers. Harrison, que breument descrita per Close (1933), i Delta, o Nova Delta, descrita per dos escriptors anònims en 1943 i 1944 (veure "Literatura citada"), també són molt similars a la Brown Turkey.
Les descripcions de la figa per Eisen i alguns altres autors no estan clares, ja que probablement es confonen amb altres varietats similars. La confusió també existeix en algunes descripcions, com s'indica per dos sinònims, Large Blue and Small Blue, amb referència a la grandària de la fruita.

La següent descripció és d'exemplars cultivats a Riverside i Fresno, i com recopilada en diversos informes en anglès. Fulles petites, majoritàriament 3 lòbuls; superfície superior opaca, sinus superiors poc profunds i estrets; base subcordada; marges crenats.
Poques figues-flors, mida mitjana, obliqua-piriforme, amb el coll gruixut que és sovint corbat; tija de fins a 1,3 cm de llarg, de vegades inflat cap al cos de la fruita; costelles prominents, donant una superfície una mica ondulada; ostíol mitja, obert, escames de color violeta-marró a color caoba, tenyit de violeta; carn blanca, amb tint violeta; carn rosada; sabor bastant bo; de qualitat bastant bona. (Làmina 21, D.)
Figues d’estiu mida mitjana o per sota, 1,6 cm de llarg, sovint gruixut i inflat en l'àpex; costelles presents, força prominent, amb més profunditat de color que el cos; ostíol obert mitja, amb escates de color violeta-marró; motes blanques grans, visible, dispersa; de color castany vermellós amb ombra torrada; polpa de color ambre a rosat suau, pràcticament sense llavors; sabor dolç, però no és saborosa ; de qualitat bastant bona. (Làmina 15, I.)
Figues caprifigades de colot violeta-marró, flor prominent; pes al voltant de 36 grams carn rosada; qualitat acceptable. Segona collita madura durant una llarga temporada. Rogers (1834) va informa que si la figa “Lee’s Perpetual " fos conreada com caldria “això és en testos i sota hivernacle”, dona figue gairebé tot l'any.