Autofèrtil (partenocàrpica)
Bífera (Figues flors i figues d'estiu)
Figues d'estiu a principis d'Agost.
Figues flors a partir del Juliol.

Molt bona qualitat gustativa.
Famosa figuera que es cultivava a Argenteuil pel subministrar figues fresques al mercat parisenc. Argenteuil està situat a les afores de Paris al costat del riu Sena.
Del Decembre de 1871 fins al 1878 el pintor impressionista Monet, va residir-hi.
Avui ens resulta sorprenen l’esforç i saviesa dels pagesos d’aquesta vila en el conreu de la figuera en unes condicions tan desfavorables.
Algunes de les seves tècniques són encara utilitzades avui en dia i les altres en quedat arraconades pels canvis d’hàbits, les velocitats dels transports i els mètodes de comercialització.
Tan les figues flors com les figues són de molt bona qualitat gustativa, amb una pell fina i delicada. Carn molt dolça i espessa.
Les fulles en la seva majoria són tri-lobulades.
He traduït el treball fet per Emmanuel L’hérault al 1865.

Conreu de la figuera a Argenteuil

Aquí estem molt lluny de la zona d'oliveres i no obstant això el conreu de la figuera és important en els nostres turons, ja que ocupa prop de 50 hectàrees de terreny i a uns 300 agricultors produint a l’any de mitjana més de 400.000 figues.
Estem segurs que aquesta cultura té més de dos-cents anys, i no tenim cap dificultat en creure-ho, perquè els llibres del segle passat parlen d'ella com una cosa que no era nova. També creiem que no acabarà ben aviat, perquè no tenim res a témer, almenys de moment, de la competició del sud.
Per a que la figa sigui bona, ha de madurar completament a l'arbre, que la seva pell s’esberli, s’esfilagarsi i en aquest estat, no pot ser transportada a grans distàncies, fins i tot en el ferrocarril.
El Midi, doncs no podria fer-nos la competència a París amb les figues collides verdes i per tant de mala qualitat.
El nostre gran avantatge aquí, és collir les figues madures al punt, de transportar-les nosaltres mateixos a la nit al mercat, i oferir-les al públic en tota la seva frescor llaminera.
Són, certament, menys dolços que les figues de Provença, però les troben excel·lents i si no fos així probablement els compradors Parisencs no tornarien a nosaltres.
S'assegura que la varietat més conreada a Argenteuil és la Blanquette, nosaltres creiem que és la Coucourelle blanca, (La varietat cucurella descrita per Montserrat Pons en el llibre Les figuers a les Illes Balears, té les mateixes característiques) però no ens atrevim a respondre.
També si troba, però molt poques vegades, la Violeta Dauphine i la figa de Bordeuax cultivades en caixes.
No fem més que una sola collita, que és la collita de figues-flors que solen ser anomenades figues de Sant Joan, malgrat que maduraran segurament al juliol i no a la segona quinzena de juny.
Quan ens arriben les figues de tardor o de segona saba és que l'any ha estat inusualment càlid i molt propici al final de la temporada.
No obstant això, podríem obtenir tots els anys a Argenteuil, en petites quantitats les figues de tardor , sense perjudici de les figues primerenques, almenys en les figueres joves de 8 a 20 anys.
Per això, en lloc de deixar només una branca alternativa, cal deixar-ne dues i despuntar a dues fulles la branca més alta. D'aquesta manera, la figa de tardor rebre més saba i guanyarà unes tres setmanes d’avançament. Aquesta operació, en tot cas, només hauria de tenir lloc en un petit nombre de branques ben condicionades, sense que fatiguin l'arbre en excés.
La nostra forma de reproducció és la planta arrelada, arrabassada de les soques velles. No conreem les nostra figueres a un sola tija, perquè la fruita no prosperaria a ple camp, fem que ramifiquin des de la base i creixen en grups o capes utilitzant una expressió del país.
Les nostres branques principals no s'estenen a més de tres metres i estan mig ajagudes en la direcció oposada al del pendent, és a dir, pujant cap el turó.
A vegades s'intercalen les figueres en mig de les vinyes que ens proposem arrabassar i que després d’arrancar-les es trobaran convertides en figuerals.
De vegades, establim petites figueres sense cap conreu intercalat, en diem petites figueres perquè seria impossible establir-ne de grans en una localitat a on la propietat està fragmentat fins a l'infinit.
Igual que al sud, tenim, des de fa una quinzena d’anys, lamentablement un bolet a l'arrel que anomenem blanc. És especialment comú a les figueres antigues o on els peus estan uns molt a prop uns dels altres.
Pel que fa als insectes, cal lamentar-se d’un corc que s'alimenta dels fruits joves a l'abril, al moment en que la figa es mostra.
Per fer les nostres plantacions, prenem rebrots o plantes arrelades d'un any d’ensocada. Comencem per separar els rebrots de la soca mare a l’època de les primeres gelades i a els posem en un magatzem amb terra solta i fresca a les arrels, a continuació, a la primera quinzena de març, ens ocupem de la plantació.
Amb aquesta finalitat, en primer lloc és tracta d’obrir a portell sobre el terreny rasses de 0,50 m en línies transversals al turó allunyades les unes de les altres a 3,50 m.
La distància a observar en cada línia entre els clots és de 1,80 m. Una vegada que les rasses estan obertes, cal per facilitar la represa, posar en cada clot, una capa de 8 a 10 cm, d’una barreja de bona terra i fems fet.
Una vegada fet, es talla a l’esbiaix allargat els dos extrems del rebrot, que es refresca amb la “Fr. serpette” (Cat. falçó ganivet de ganxo) amb la poda de la cabellera jova, es planta cada peu ajaient-lo cap a la pendent i se’l recolza perquè la punta penetri al màxim dintre de la terra ferma.
Després d’això, es cobreix tallant la terra al voltant del clot, per tal d'eixamplar-ne l'obertura i s'omple fins l'altura de 20 cm pitjant fortament la terra, de manera que es mantingui al voltant de cada figuera un clot de 30 cm de profunditat per facilitar-ne l’ensocada.
Aquesta profunditat de 30 cm no només s'ha de mantenir, més encara, quan la figuera arribi a l'edat de sis anys, s'ha de formar per sota de la clota un marge de terra, amb la intenció de retenir millor les aigües pluvials que poden escorres pel turó.
Anteriorment alguns agricultors plantaven les estaques a la tardor, al moment de la pèrdua de saba, però es va constatar que la planta massa verda, és a dir mal agostada (fusta tendra), sovint es podrien a l'hivern, i s’ha renunciat a aquest antic procediment.
Un cop realitzada la plantació, es dóna una labor amb l'aixada entre les files i les figueres per cultivar hortalisses que són normalment patates i mongetes terreres. Aquests cultius intercalats tenen el mèrit de fer esperar pacientment el de les figueres, que no serà profitós fins al cap d’uns cinc anys.
Antigament i encara avui en dia, els agricultors han disposat i disposen les seves figueres a quatre peus junts que proporcionen quatre feixos de branques.
Això és el que anomenem la plantació per quatre capes, en contraposició a la que acabem d'indicar, que porta el nom de la plantació obliqua individual.
La plantació per quatre capes té dos desavantatges: 1 pels forts vents, les fulles, que són molt durs, tenen una fricció contínua contra les figues, les ennegreixen i amb freqüència causen la pèrdua;
2. quan arriba l'hora d’allitar les figueres amb terra per preservar-les del fred, cal ser ben entrenat per obrir de manera apropiada les rasses amb la plantació de quatre branques, mentre que amb la plantació obliqua, l'operació de més simple.
Ja que hem esmentem l’allitament, parlem-ne immediatament. En primer lloc, cal netejar el terra de les fulles de la figuera, eliminar fins i tot aquelles que encara es mantenen a l'arbre i fer-ne un munt prop de la soca.
També ha de ser retirat per un tall net, al nivell de la branca de substitució, les branques petites que han produït les figues de l'any. Després d'això, només queda per fer el llit, i amb aquesta finalitat, es tria un dia tranquil, que no sigui boirós, de manera que l'escorça de la figuera sigui ben eixuta.
Cada any, de l'1 al 15 de novembre, és a dir, amb l'arribada de l'hivern, s’allita la figuera a terra, en els clots fets a sota en relació amb el volum de les branques.
Es reuneix aquestes branques en forma de feixina, que no és el punt d'unió, però erròniament, ja que en el moment de la pujada de la saba es corre el risc deixar les branques a la part inferior de la rassa.
Sabem que la lligadura serà algun obstacle per allitar-les, però serà fàcil de superar. S’abaixen les branques fina a la rassa oberta, amb la major cura possible, però no obstant sense tenir por de fer estelles o ruptures. La nostra figuera en patirà sens dubte, però no morirà i només en produeix millor molt sovint.
Una vegada que la figuera s’allita par la força de quatre homes (es tracte d’una figuera del seu desè any) i es manté en primer lloc amb els peus, prenem la terra sobre els costats de la rassa i en col·loquem un gruix de 20 cm al cap de les branques i de 10 cm cap al peu.
Sobre aquests 10 cm, es col·loquen les fulles recollides que es cobreixen encara amb 10 cm de terra. Això és tot el que es necessita per evitar que l'arbre es posi de dempeus, per protegir-lo de la gelada i no privar-li massa de l'aire.
L’aixecament de la figuera, així enterrada, és fa del 25 de febrer a l'15 de març. Es pot avançar o retrocedir uns dies aquesta operació ajustant-ho segons l'estat de l’estació, no obstant això, per a executar-lo, convé sempre triar un temps humit, perquè la fusta remollida per una estada subterrània de diversos mesos seria molt sensible als canvis bruscos de temperatura. Un sol ja calent, així com un vent sec, provocarien una ràpida evaporació de la humitat de l'escorça i la fusta i conduirien de cop un refredament funest.
Una figuera que ha estat ajaguda no s’aixeca mai bé, conserva sempre una port inclinat a mig rastrer, desfavorable per la circulació enèrgica de la saba i per tant molt favorable per a la fructificació.
Té el mèrit, d'altra banda, de mantenir les seves figues a curta distància de la terra, i és per això que en deuen la seva precocitat i la seva maduració perfecta.
Sense el recobriment que imprimeix a les nostres figueres la disposició especial i original, és evident que els fruits serien menys abundants i que no madurarien tan aviat. Per se’n convèncer, seria suficient conrear una mota dreta just al costat d'una mota allitada, empallar la primera per salvar-la del fred i seguir enterrant la segona i a continuació, comparar productes i dates de maduració.
Un cop completada l'elevació de la figuera s'ha de pensar en el pinçament. Aquest treball consisteix en eliminar amb un d'instrument afilat els borrons terminal o ull que es troba a la extremitat de cada branca (desronyat), tenint cura, per descomptat, per no danyar les diminutes figues que es col·loquen al costat de cadascun d'aquests brots.
Després del pinçament, que és la primera operació de la cultura i que té per objecte retenir la saba de les parts mitjanes de la figuera, ens hem d’ocupar d’un desborranat més complicat, que donem aquí el nom de “équetonnage” o “ectonnage”.
Consisteix en treure amb l'ungla algunes gemmes de fusta col·locats al costat de cada figa, tenint cura de no danyar les figues en qüestió. És fàcil distingir la figa de la gemma o botó de fusta, en la què la figa naixent és rodona i d’un color verd fosc, mentre que el brot és allargat i de color verd groguenc.
Si no podem fixar una data precisa per el “équetonnage” és perquè el moment de fer-ho és molt variable. El millor es dir que convé de fer-ho han el més aviat i que sigui possible distingir demanera fiable l'ull de fusta de la figa que és pràcticament contigua.
La saba, en lloc de gastar-se en la fusta i fulles es gasta en els fruits.
Fins que la figuera no hagi arribat al seu desè any, cal deixar dos gemmes de fusta el més baix possible i per sota, sobre cada branca fruitera.
Aquests brots estan destinades a formar les branques de reemplaçament. Tan aviat s'han collit les figues, es suprimeixen les branques que les han produït, just per sobre de dos borrons que es desenvoluparan per fructificar al seu torn. Aquesta eliminació no ha de tenir lloc si volem obtenir figues de tardor.
Des del moment de la “ectonnage” i durant quinze dies o tres setmanes almenys, ens abstindrem de qualsevol labor entre els figuerals perquè l'experiència ens ha demostrat que quan la figa s'està formant i les tempestes i pluges coincideixen amb una labor recent comporten la caiguda de la fruita.
Constatem el fet, no ens en encarreguem de donar-ne l'explicació.
En termes de grandària, veiem que limitant-nos a eliminar les branques que han donat fruit, per reemplaçar una o dues branques sota de la qual creixeran en el seu torn. El pinçament i “équetonnage” ens lliuren de fortes amputacions que per cert no convenen de cap manera a la figuera. Sempre que ens hem d'assegurar de les branques de recanvi i ens hem de desfer de la fusta morta amb el ganivet de poda i no requereix res més en termes de poda.
Tal i com els nostres confrares del Sud, netegem els nostres peus de le figueres de rebrots que, en gran nombre les fatiguen i ens reservem els millors fils per reemplaçar en cas necessari les branques que falten.
Per obtenir les nostres plantes no fem servir aquests rebrots sinó més aviat les branques fortes que allitem immediatament després de l'aixecament de la figuera en un clot de 25 cm i de manera de no deixar sortir fora de la terra que la extremitat (20 cm) d'aquestes diverses branques, branques que no esporgarem però en eliminarem la gemmal terminal.
Sovint, aquests murgons en ser destinats a ser arrancats perla tardor, produeixen bacores l'any d’allitament.
Quan una figuera està exhaurida par l'edat i la producció o fins i tot quan ha estat mutilada fortament es fa necessari renovar-la i llavors al abril la re-colguem a 6 cm per sota del nivell del sòl. En el cas que no faci arrels en el any, no cal desesperar-se, serà per a l'any següent.
Només, serà necessari a l'abril d'aquest segon, any refrescar la poda amb la “souchet”, una mena de pioxa de mànec llarg amb fulla molt estreta i afilada. Aquesta és la mateixa eina utilitzada per al rebrot i l'extracció d'algunes branques malaltes de les de la figuera. En català del Baix Llobregat en diem d’aquesta eina simplement pioxa i tambè s'utilitza amb la mateixa finalitat.
La maduració de les figues en Argenteuil arriba més a sovint a la segona quinzena de juliol. Nosaltres activem la maduració, posant amb una ploma, una gota d'oli d'oliva a l'ull de cada figa. Així les fem avançar com a mínim uns deu dies. Aquesta operació fàcil només s’hauria de fer cap el vespre amb un vent de l'est o del sud.
No cal dir que untem les figues per tal d'esglaonar la collita tant com per avançar-les i que totes les d’un arbre no estan en condicions de ser untades simultàniament.
Les figues en condicions de ser forçades es reconeixen perquè perden el seu color verd i suau per passar a un color groc clar. Hem de començar al forçament a l'oli pels dos primers fruits que es troben en els extrems de les branques.
Al cap de quatre dies, si les figues untades entren en la fase de maduresa, untem les dues altres immediatament per sota d'ells.
És bastant general convenir que les figues estan en condicions d’untar-ser quan els blats de la zona comencen a esgrogueir. Aquesta és un senyal a l'abast de tothom.