La figuera és un arbre primordial durant l’estiu per a una bona part de la nostra fauna. Les aus són les principals consumidores de figues, per bé que només els populosíssims estornells solen ser un problema fins al punt que poden fer malbé tota la collita si no s’hi prenen mesures. En quantitats molt inferiors, consumeixen també figues els gajos o gallets, les blanques, les merles, i els cada vegada més escassos teuladins o xeus. Les perdius també s’engreixen amb les figues, però sempre les caigudes a terra. I els escassíssims oriols o bacoreros, que a mitjan primavera ja pregonen el propi nom “ba-corero!, ba-corero!” amb el cant, segons la tradició popular.
També els mamífers silvestres se serveixen de la collita de la figuera, des dels ratolins fins als porcs senglars: allà on no hi ha altra fruita d’estiu s’afanyen a arrancar les figues de les branques més baixes. Les raboses i les fagines les tasten cada nit i sovint deixen el rastre en forma d’excrements plens de granets de figa, que són fàcils de trobar al mig d’una senda o al llit d’un barranc. Les genetes mengen figues fins al punt que en plena collita poden suposar-los quasi la meitat de la seua dieta.
Els invertebrats també en trauen molt de profit. És el cas dels himenòpters, com les formigues que corren amunt i avall buscant els sucs i les secrecions mel·líferes de les figues encetades pels ocells, o les abelles que xuplen les substàncies ensucrades de la polpa quan no hi ha flors disponibles a l’estiu. També lepidòpters com les conegudes palometes, i dípters com les mosques i els mosquits, i alguns coleòpters com ara els escarabats.

A la Vall d’Albaida s’ha pogut constatar la presència d’unes 10 varietats de figuera cultivada. La quantitat s’ha obtingut amb una prospecció basada sobretot en entrevistes i en la recerca de la varietat, l’arbre, després d’haver-ne escoltat la denominació popular de boca d’un informant. A dia de hui aquest mètode es pot considerar prou succint perquè el desarrelament del medi que afecta els últims informants hàbils fa que es ressenta la qualitat de les informacions aconseguides, els quals, sovint, només coneixen les varietats més anomenades, en el millor dels casos. Per altre costat, als fenòmens normals de sinonímia i homonímia entre les denominacions de les varietats s’ha d’afegir el procés d’assimilació modern, és a dir, assimilació per confusió, en ser que a qualsevol varietat de fruiter hom li adjudica, per desconeixement, el primer nom que s’ha escoltat, o aquell que es recorda, independentment que hi corresponga o no. Per aquests motius, si tinguérem la possibilitat de recórrer la comarca bancal per bancal, marge a marge, no seria d’estranyar que en trobàrem altres tantes o més varietats, de cultiu segurament minoritari en l’actualitat, però potser amb molt bones qualitats per a l’alimentació humana o animal. Així doncs, estimem que amb una prospecció exhaustiva en podríem recollir entre 20 i 30 varietats de figuera cultivada, a la Vall d’Albaida.
Encara que més costós de constatar, no seria d’estranyar la troballa a la nostra comarca de varietats com la figa de carabasseta o la de Burjassot, ja que a comarques veïnes sí que se n’han trobat, com ho demostra la bibliografia existent, cas de Joan Pellicer. Si a Alacant i a València hi ha la figa de Burjassot, ací podria trobar-se perfectament. I si a Sueca i a la Marina diuen els textos que hi ha la figa de carabasseta, ací també en podrien hi haure. I si qui subscriu va poder corroborar que a Lleida també n’hi ha i així anomenen la figuera de carabasseta, la biriassot (la que ací denominem de Burjassot), la napolitana... no és d’estranyar que puguen estar escampades per onsevol, aquestes i d’altres varietats, que tenen un origen incert i llunyà en el temps i uns lligams històrics evidents.
Siguem conscients que a la Vall d’Albaida, com a tot arreu, també deuen hi haure altres varietats exclusives de figuera, que el camperol haurà seleccionat, domesticat i reproduït a través dels segles, entre Pinet i l’Alforí. O que qui fóra les haja portades d’altres llocs però que actualment només siga possible de trobar-les ací.

cultivades a la Vall d’Albaida. Açò vol dir que s’ha contrastat que, com a mínim en les últimes dècades, hi havia figueres d’aquestes varietats en algun indret de la comarca.
La informació prové de mostres de les figueres que encara es troben al medi, i de fonts orals. Els pobles on s’han realitzat els treballs de camp (entrevistes i passejades pel terme) han estat: Carrícola, Fontanars dels Alforins, Ontinyent, Otos i Quatretonda. També s’han pres en consideració les escasses fonts bibliogràfiques, pel que fa a les cites —que no descripcions— de varietats en textos literaris o filològics.
D’aquestes set varietats, cinc (secana o bacorera, napolitana o poletana, blanca, de la goteta de la mel i de Sant Pere d’Alcàntera o hivernesca) estan esteses per tota la comarca i són molt conegudes. La varietat roja, a la qual no li he pogut trobar una denominació usual a la Vall, està prou estesa, per bé que no és molt coneguda. La varietat de pèl de llebre o verdal només està confirmada a l’Alforí, on té poc de renom, però no descartem que es trobe en altres indrets de la comarca. Aquestes varietats van ser de les més comunes dècades arrere i, en millor o pitjor estat, encara se’n pot trobar algun exemplar pels marges, en algun bancal, o a la vora d’alguna casa de camp. També es té constància d’altres varietats com la bacorera blanca de l’Alforí, o una figuera unífera a Carrícola o, encara, una figa negra i xata a Bocairent, que semblen no correspondre a cap de les descrites a continuació i que deuen ser de cultiu minoritari o bastant localitzat. Una altra cosa són les varietats que poden provenir de vivers moderns, com la de coll de dama, la colar (una albacor), la verdal (segurament la verdal tardana, no la primerenca i xicoteta —apta per a assecar) que, encara que no són abundants, no és estrany de trobar-les onsevol.
La definició de les varietats que segueixen s’ha fet resumint i simplificant les dades obtingudes de l’estudi de camp, i es fa a través de descriptors o trets característics del fruiter en qüestió. Per exemple, el color de la pell de la figa és un descriptor; també, la llargària, el pes, la data de maduració... Per als descriptors referents a la fruita, com el pes, les dimensions de la figa (grandària: diàmetre màxim per llargària), i del capoll o peduncle (castellanament i popular dit “peçó”) i de l’ostíol (foradet d’obertura de la figa, també dit popularment flor) s’han mesurat 30 figues i se n’ha anotat la mitjana. Els descriptors de la fulla (dimensions i nombre de lòbuls) també són resultat de mesurar 30 fulles. Les deformacions fan referència a aquells siconis que presenten un desenvolupament anòmal, i els siconis emparellats són aquells que naixen d’una mateixa gemma fructífera.
Cal assenyalar que els arbres estudiats presentaven edats, sistemes de cultiu, ubicacions, etc., prou variables. Allò desitjable haguera sigut fer l’estudi en un camp experimental, on tots els arbres tingueren les mateixes condicions ambientals, de cultiu, edat, poda... ja que els resultats dels descriptors moltes voltes depenen d’eixos factors. A pesar d’això, les dades ací presentades permeten diferenciar perfectament les varietats entre elles i obtenir una aproximació a les seues aptituds productives.
Les fulles fan 17,3 x 20,6 cm, i tenen el sinus peciolar agut o molt agut. Els lòbuls de les fulles: 5 (50%), 3 (47%) i 1 (3%).

MESURES	BACORA	FIGA
Pes (g)	58	33,1
Grandària (mm)	47 X 80	36,5 X 52,9
Capoll (mm)	--	3 a 13
Ostíol (mm)	--	0 a 12

La denominació napolitana o napoletana és bastant freqüent; per exemple a l’Alguer (Sardenya) hi ha la poma napolitana (Bosch, 1999), i a Sicília la napoletana (amb e) és una varietat de pistatxo (Spina 1984). Ens és molt fàcil comprendre per què a la nostra terra s’anomena napolitana o politana, però també apoletana o poletana. A més de napolitana o politana, també li diuen negra a l’Horta de València.
Ja havíem vist que Sanchis Guarner recull a la Pobla del Duc (1982): Benigani està rodat / de figueres politanes [...].

Figuera present com a mínim als Alforins, i també a Cabdet. És poc estesa als Alforins, per tal com n’hi ha només huit exemplars identificats, majoritàriament cap a ponent del terme. És una varietat bífera, prou semblant a les albacors, però de coloració diferent i amb una producció de bacores menys abundant i més pedunculades.
La bacora és de grandària mitjana, de polpa roja blanquinosa, dolça i mitjanament sucosa. La pell és moradenca sobre fons verd. Presenta pocs clevills, longitudinals grossos. Madura a les primeries de juliol. La forma és aperada o cònica. No presenta deformacions ni siconis emparellats. Esquames menudes i rosades.
La figa és de mitjana a menuda, de polpa rosada i dolça, sobretot quan comença a pansir-se. La coloració de la pell de les figues va del verd poc enrogit quan es troba sota el fullam, fins al blavenc o gris, i al final de la temporada (maduració deficient) romanen més menudes i quasi roges. Les figues segurament tenen bones aptituds per a l’assecament. Ostíol rosat o moradenc. Els clevills són longitudinals grossos. Madura a la segona quinzena d’agost. La forma és cònica. Les deformacions que presenta són lleus i escasses; absència de siconis emparellats. Esquames menudes i rosades o moradenques. Les figues cauen a terra amb relativa facilitat. La producció de bacores és de mitjana a baixa i, la de figues, mitjana: el rendiment global de l’arbre és mitjà.

MESURES	BACORA	FIGA
Pes (g)	50,4	40,3
Grandària (mm)	48,0 X 63,7	41,8 X 47,3
Capoll (mm)	5 a 14	2 a 4
Ostíol (mm)	3 a 5	1 a 3

L’ull o gemma terminal és de color verd enrogit. Les fulles fan 17,2 x 20 cm i tenen el sinus peciolar agut. Fulles de 3 lòbuls (50%), 5 (27%) i 7 (23%).
Els exemplars més vells supervivents hui al terme, qui sap si els primers que foren plantats d’aquesta varietat a l’Alforí, es troben a la caseta de l’Alcoià, que data de mitjan segle XIX. Possiblement siga eixa l’edat de les figueres. Un informant, llaurador de Fontanars, al·ludia a una figuera “de pèl de llebre, filla d’una de la caseta de l’Alcoià”. I un altre llaurador de l’Alforí de la Safra es referia als mateixos exemplars com a “figueres verdals: que ni són blanques ni són negres, vull dir que ni són blanques ni apoletanes”. A Cabdet també hi ha aquesta varietat, i el propietari comentava que li deien verdal, per la mateixa raó, “perquè ni és blanca ni negra”, afirmava.

Es tracta d’una varietat bífera extremadament productiva en ambdós collites. La fruita és enorme i pot aplegar a fer bacores de vora 170 g en anys de saó. El tast és una mica dessaborit, però quan està ben madura és dolcenc. És bastant primerenca, ja que es pot menjar uns dies abans que la de la gota de la mel i la secana.
L’aptitud d’aquesta varietat és clarament d’aliment per al bestiar, atesa la seua alta productivitat i l’enormitat de la fruita. Es pot pensar que si aquesta figuera s’haguera implantat segles arrere, s’haguera expandit molt més, ja que a moltes cases es criaven porcs i les figues i les bellotes eren les que els completaven la dieta. Hui, com que no hi ha animals i per a l’alimentació humana la figuera del tipus albacor fa millors bacores i totes fan figues de major qualitat, la varietat no s’ha renovat i ha anat desapareixent.
La figuera que ens ocupa és l’exemple de la introducció d’una varietat en un territori on no se la coneixia. Se sap que algú la va dur a l’Alforí la segona meitat del segle XX, provinent de la Vall d’Albaida, per dos vies conegudes: en un cas la figuera mare era de Bèlgida i en l’altre d’Ontinyent. Conten que ara farà 50 o 60 anys, el tio Casporres, en va portar una vareta de Bèlgida i la va plantar a la caseta Nova del Port (Fontanars dels Alforins); d’aquella figuera mare —talada fa poc— se’n van esqueixar vares per a plantar altres exemplars, alguns ja desapareguts. La figuera que van dur d’Ontinyent provenia de la Campaneta —a llevant dels Canyarets, a l’Ombria d’Ontinyent.
És probable que la figa a què ens referim siga la que Joan Pellicer cita com la figa de cul de burro d’Alboraia.
Així les coses, l’única referència fefaent trobada és la de la web www.galgoni.com, on parla d’aquesta varietat: al viver valencià on la va comprar li parlaren de la varietat “roja”. La matisació “com el puny” s’ha posat per a distingir-la de la roja d’Elx, i perquè diversos llauradors de l’Alforí l’han descrita com “una figuera que fa unes bacores com el puny”.
A Quatretonda, en descobrir una figuera, ja sense bacores, que aparentava ser d’aquesta varietat, l’hi vam preguntar a un llaurador que treballava allí prop, el qual va dir que aquell arbre era “d’eixa classe nova que fa bacores grandotes”.

MESURES	BACORA	FIGA
Pes (g)	124,9	70,5
Grandària (mm)	66,1 X 74,8	54,3 X 57,1
Capoll (mm)	2 a 5	0 a 1
Ostíol (mm)	3 a 7	2 a 5

La bacora és enorme, amb la polpa rosada, sovint una mica aiguada, de sabor acceptable però sense excel·lència, i sempre que estiga ben madura. La pell és de color morat i rogenc (cap al capoll s’enrogeix). Els clevills, si n’hi ha són escassos, longitudinals i molt grossos. Madura a mitjan o finals de juny, entre 10 dies i una setmana abans que les altres varietats estudiades. No presenta deformacions ni siconis emparellats. Esquames morades tirant a rosses, mitjanes. Apta per al consum en fresc o per als animals.
La bacora és enorme, amb la polpa rosada, sovint una mica aiguada, de sabor acceptable però sense excel·lència, i sempre que estiga ben madura. La pell és de color morat i rogenc (cap al capoll s’enrogeix). Els clevills, si n’hi ha són escassos, longitudinals i molt grossos. Madura a mitjan o finals de juny, entre 10 dies i una setmana abans que les altres varietats estudiades. No presenta deformacions ni siconis emparellats. Esquames morades tirant a rosses, mitjanes. Apta per al consum en fresc o per als animals.
La figa és gran, i ben madura pot ser dolça. Pell roja o moradenca. La cavitat interna sol ser gran. Clevills longitudinals grossos. Les formacions anormals són de poca importància, però sí que és de notar que té un 25% de siconis emparellats. Esquames moradenques o rosades, mitjanes. Madura a la primera quinzena d’agost. Apta per al consum en fresc o per als animals, per bé que també es pot assecar. Les figues sovint tenen “foc”.
La collita de bacores és de mitjana a abundant i, la de figues, abundant. El rendiment de l’arbre és extremadament elevat.
Les fulles fan 17,2 x 19,5 cm, i la proporció de lòbuls és 7 (10%), 5 (27%) i 3 (63%). L’angle del sinus peciolar sol ser molt agut, encara que relativament variable (algun agut i fins i tot obtús).

És una figuera molt estesa, com a mínim a les comarques de la Costera, la Vall d’Albaida i la Canal de Navarrés. La característica més destacable és la maduració relativament tardana, i la molt bona qualitat de les figues. També n’és alta la producció.
El creixement natural de la varietat és més espargit. Les fulles solen enrotllar-se sobre elles mateixes. L’arbre pot perdre el pàmpol o fullam i romandre carregat de figues immadures.
Les figues són de mitjanes a grosses, simètriques però de forma prou variable. Sobretot es nota que els siconis desenvolupats més tard estan més pedunculats, són de menor grandària i de forma més aperada. En canvi, els primers siconis tenen una aparença abaldufada, amb coll menut, peduncle curt i major volum. Abans de la collita de figues pot fer algun xerec (bacora esporàdica) cònic que aguanta fins el juliol, i que no s’ha vist madurar.
El principal aprofitament és el de figa fresca: d’una banda per la seua qualitat, de l’altra, perquè arriba quan quasi no hi ha altres figues i en època ja insuficientment càlida per a assecar-ne.
La denominació de figues de Sant Pere d’Alcàntera és coneguda, com a mínim, a Ontinyent i a Moixent. Segurament es tracte de les figues semperes, com les anomenen en algun poble de la Vall d’Albaida. Mirant el santoral hi trobem l’explicació més probable: el 19 d’octubre és el dia de Sant Pere d’Alcàntera, data en què, als pobles on s’ha localitzat, la figuera està en plena collita: com cap altra. Desconeixem si potser hi havia cap festivitat sota l’advocació de Sant Pere d’Alcàntera on el consum d’eixes figues fóra significatiu, com és el cas de les bacores a les festes de Sant Joan, a Alacant...
A Otos l’anomenen hivernesca; a Quatretonda en diuen vernesca, i a Bicorp i Xella —la Canal de Navarrés— en diuen envernesca. A les terres valencianes en són moltes, les variants d’aquesta denominació: hivernesca, hivernenca, llivernesca, hinvernesca, vernesca, vernesca de Sotaia, envernesca, verdol, verdal i verdal d’Oriola. Tanmateix, caldria veure si hi ha diferents hivernesques o són totes la mateixa varietat-població (observades algunes figueres, fa l’efecte que hi ha diverses varietats clarament diferenciables). Totes elles semblen ser figueres uníferes tardanes, amb siconi de forma prou variable, cònica i aperada, pell amb tonalitats verdes i morades, clevillat atractiu i polpa roja i saborosa.

MESURES	FIGA
Pes (g)	46,7
Grandària (mm)	44,9 X 52,4
Capoll (mm)	0 a 19
Ostíol (mm)	0 a 2

La figa és de mitjana grandària, de polpa vermella, melosa, dolça i gustosa. La pell presenta una coloració atractiva, amb zones amoratades o violeta sobre fons verd, i amb clevills variables (longitudinal gros i/o reticulat). És molt fàcil d’observar la gran quantitat de siconis emparellats (14%) i les deformacions (13%), així com una característica gota de mel a l’ostíol. Esquames grans, rosades o verdoses. Madura en començar setembre i és excel·lent per al consum en fresc.
El rendiment de l’arbre és elevat a causa de la molt abundant collita de figues, les quals maduren encara a l’octubre si la tardor és benigna. Les fulles solen recargolar-se sobre elles mateixes, i mesuren 19,5 x 21,6 cm. Tenen el sinus peciolar agut (de vegades obtús, pla o còncau). Trobem fulles de 3 (67%) i 5 (33%) lòbuls.

Encara que molt sovint la figuera que trobarem silvestre resultarà ser una cabrafiguera o figuera borda que no serà comestible, cal tenir en compte que la majoria de varietats de figuera cultivades han sigut recuperades en algun moment de la natura, és a dir, la planta s’ha reproduït de forma natural per la dispersió de llavors feta pels ocells o altres animals, i l’home, en observar que la figuera silvestre donava fruites comestibles, l’ha domesticada i cultivada per a traure-li’n profit.
Això vol dir que encara hui podem obtenir varietats noves procedents del medi natural, amb qualitats molt interessants: diferents períodes de maduració, sabors, textures, resistència a plagues, etc.).

Quant a cultivars, l’estat de les figueres valencianes és extremadament preocupant. La diversitat s’està reduint massa ràpidament, a la qual cosa hi contribueix l’oblit del consum d’aquesta fruita: l’exclusió tàcita de la dieta quotidiana. A pesar que sovint hom planta figueres, sol passar que el material vegetal s’adquireix en viver i allà les varietats existents es redueixen a unes poques classes que podem considerar estàndard i que més aïnes són aptes per al consum en fresc. Hui ens trobem al punt que ja són poques les figueres que poden desaparéixer, de tant poques com n’hi ha. Per això, cal una estratègia de recuperació genètica i divulgació de les varietats tradicionals.
Pel que fa a la tasca de recuperació, l’entrevista continua sent un dels camins, però l’envelliment i la desaparició generacional a què es troben abocades les fonts orals coneixedores del medi fan necessari completar eixa fase amb un intens treball de camp. Els informants, hòmens i dones si és possible, hauran de sobrepassar els 70 anys d’edat. Als pobles on el contacte amb l’agricultura s’ha mantingut més viu, hi ha més marge de maniobra, ja que una persona de 50 anys encara ens pot donar informació.
No sempre és fàcil assignar a una varietat un nom que poguérem dir “normalitzat”, ja que ben poca cosa s’ha estudiat sobre això. Els noms genèrics o descriptius són molt recurrents, com figa blanca, negra, verdal, del peçonet, etc. Cal tenir en compte els fenòmens d’homonímia, sinonímia i també el procés pel qual una varietat pren el nom d’una altra per assimilació a causa de la similitud dels caràcters, confusió o desconeixement: el DCVB en cita i descriu unes 90 varietats anomenades amb més de 130 noms, la qual cosa dóna una mitjana de tres denominacions per cada dos varietats. Per tot això, per a denominar les varietats caldria fer un intens i exhaustiu treball de camp amb entrevistes, i ajudar-se de les cites històriques i filològiques, com van fer magistralment Bosch (1999) i Veny (2001).
La majoria de les varietats populars, per no dir totes, tenen en aparença una alta dispersió genètica, que no sempre és apreciable al fenotip amb un simple colp d’ull. Sovint trobem casos de figueres que han eixit de llavor i “han resultat ser” d’una varietat ja establida, i així s’han denominat, quan en realitat es tracta d’una varietat nova. Un altre motiu de la dispersió genètica són les possibles mutacions gemmàries al llarg dels segles, les influències de virus, etc., que poden donar lloc a cultivars nous.
D’altra banda, la dispersió genètica comporta diversitat, i disposar de diversos clons d’una “mateixa” varietat és molt interessant, per tal d’escalonar una mica la collita, o tenir una millor aptitud de conservació, resistència a plagues i malalties, etc.

Acop. El DCVB diu d’aquest mot balear: “a les figues grosses, perquè s’assequin de tot, les obrin de l’ull fins al capoll, posant-les així al sol; i, en esser seques, les clouen per la part molsuda. Això és l’acop de figa (Mall.). a.) Acop flor: acop de figa flor (St. Llorenç des C.).”.

Albacora. Figa flor, primera collita o florada de les figueres de dos collites.

Aqueni. Llavor de la figa: granet o pinyolet. A l’Horta de València un llaurador parlava d’una figa que tenia la molla “molt granissada, amb granets”, en deia.

Arrop. Xarop o dolç d’origen àrab, com la mateixa paraula arrop, i que s’obté per cocció i evaporació, bullint fruita dolça o del seu suc. A la Vall d’Albaida els més coneguts són els de most de raïm i el de figues. Especialment famós és encara l’arrop i talladetes de Benigànim, per bé que antigament es pot dir que s’ha fet en totes les cases de camp de la comarca per a consum propi, ni que fóra una caldera de figues, que quedava reduïda a pocs litres d’arrop. A l’Alforí es feia un altre tipus d’arrop anomenat melcutxa, també amb talladetes, bullint l’aigua emmelada de rentar les bresques i la cera del reparat després de tallar la mel dels ruscos.

Bacora. 1 V. albacora. 2 Parts genitals externes de la dona. 3 Persona pusil·lànime, inepta, beula.

Bacorero. Oriol: au de la grandària d’un tord, amb les plomes acolorides de groc, principalment, i negre —i a més, les femelles, de verd—, a la qual se li atribuïa ancestralment una notable afecció a menjar bacores. L’au s’autodelata “dient” el seu nom amb el cant, a finals de la primavera: “ba-corero, ba-corero”.

Badat. Obertura en l’epidermis de la fruita de la figuera que deixa al descobert la capa interior de la pell, de color blanc; els badats solen obrir-se en la direcció dels meridians i són uns indicadors de l’estat òptim de maduració de la fruita.

Bífera (figuera b.). Figuera que proporciona dos collites: bacores i figues.

Capoll. Cua de les fruites de la figuera: peduncle. És d’ús comú el castellanisme “peçó” a casa nostra.

Clevill. V. badat.

Cofí. Recipient d’espart o palma que serveix per a contenir figues o altra cosa.

Coll. Part intermèdia entre el cos del siconi i el peduncle, conformada de pell únicament. El refrany —misogin sense redempció— “la figa i la dona, quan torç el coll és bona”, arreplegat per fra Lluís Galiana en la seua Rondalla de Rondalles... diu ben clar quin és el moment de collir la fruita de la figuera: quan la maturitat li’n relaxa el coll i la força de la gravetat la fa penjar verticalment, amb l’ostíol acarat al sòl.

Cóp. Canya amb la punta badada i oberta per una pedra, que s’utilitza per a collir bacores i figues de les branques altes (la Ribera). Esquames. Fulletes mil·limètriques disposades al voltant de l’orifici de l’ostíol, de fora cap a la part interior.

Estaca, o vara. Esqueix, tros de branca per a plantar i reproduir la figuera.

Figa flor, o flor. Bacora, primera collita de les figueres bíferes. Figa pansida. Figa madura, que ha perdut turgència i volum i està iniciant el procés d’assecament in situ, dalt de l’arbre.

Figa. 1 Infructescència de la figuera, generalment de la collita d’estiu o tardor. 2 Parts genitals externes de la dona. En altres contrades designa el membre masculí.

Figó, o taboll. Siconi immadur.

Figuera mascle i figuera femella. A l’Alforí en diuen figuera mascle d’aquella que no té rebrotins, i figuera femella la que en té al seu peu, al voltant de la soca.

Figues albardades: “Podríem dir que són bunyols que porten dins cadascun d’ells una figa seca, sencera o partida segons pobles o comarques. La pasta de fora té distintes variants: fonamentalment, farina, aigua i un poc de llevat. Un ou batut si es vol. La figa trau al foc, moltes voltes, tanta dolçor, que no cal rebolcar-les en sucre”.4 Comuna és també la denominació bunyols de figa. A Ulldecona es diuen figues en paella, segons el DCVB: “les que s’unten de pasta de farina i aigua, es frigen en paella o en cassola i s’emmelen o ensucren”. A Deltebre les coneixen com a paracotes i se solien preparar per a Nadal i Tots Sants (Queralt, 2006). Nyofles és la denominació d’alguns llocs de les comarques centrals valencianes. A l’Alforí hem recollit que les nyofles són bunyols amb una figa dins, o figues amb gatxetes. I fent un colp d’ull als Serrans, al Villar del Arzobispo, per influència del català, a les figues les anomenen higas, i als bunyols de figa higas albardás, mentre que a Sot de Xera diuen higos a les figues, i higas són els bunyols de figa, concretament. No sabem si les figues fregides de la Marina fan referència a aquestes postres, o a la delícia que són unes figues seques i fregides sense més.

Flor. 1 En la parla popular es denomina flor a l’obertura de la figa (obertura ostiolar o ostíol). A Alboraia fa referència a la figa flor o bacora. 2 Figa flor. 3 Parts genitals externes de la dona.

Foc. Es diu que una figa té foc quan en obrir-la presenta l’interior groguenc, amb part de la polpa una mica eixuta. Es tracta d’un desordre fisiològic que ha produït un mal quallat de les flors pròpiament dites i que ha donat lloc a fruites mal desenvolupades. L’aspecte exterior de la figa no es veu alterat.

Gemma. Borró que origina un ull, una branca o una inflorescència: si és a l’extrem del brot, se’n diu g. terminal també. Granet. V. aqueni.

Macoc i macoca. A Elx s’ha arreplegat aquesta denominació per a un tipus de figa més grossa i primerenca que la resta de figues, ni és una figa, ni és una bacora, en diuen. No obstant això, és clarament una figa produïda en la brotada de l’any. A Alacant fa referència a una bacora assecada (com a breva pasa es definia en un catàleg comercial del segle XIX), i que a la Marina s’anomena xalefa, mot d’origen àrab. A l’Alforí el terme macoc o macoca s’aplica a la fruita molt madura o sobremadurada: a un pas de deteriorar-se i fer-se malbé; així parlarem d’albercocs macocs i melons macocs, i més modernament de plàtans i kiwis macocs, i en el cas de les figues macoques són aquelles que comencen a perdre turgència: a pansir-se, sense estar seques del tot encara. Segons el DCVB, a Albaida un macoc és una bacora pansida. Segons Llatas, als Serrans macoca és una breva muy gruesa (com també salefa o chalefa).

Molla. Polpa: carn de les fruites de la figuera.

Nyofla: V. figues albardades.

Ostíol. Orifici del siconi o figa, anomenat també flor o ull.

Pa de figues. Figues assecades disposades en unes quantes tongades, generalment amb ametles i adobatge amb llavoreta de fenoll i canyella mòlta, conformant una mena de coca redona premsada que és un aliment altament energètic i de paladar saborós.

Pamfígol, o pampolfígol. Figa —fresca, pansida o seca— amb una molla d’ametla o nou a l’interior. També pot fer referència al pa de figues.

Pàmpol. Nom aplicat a la fulla de la figuera i també a altres espècies amb fulles grans: el dels ceps de vinya és el pàmpol per excellència.

Pansonet. Figa pansida. Denominació oïda a l’Horta de València, on en una ocasió també vam poder recollir la variant pastonet, per deformació de pansonet i amb la influència del mot pasta o pastós.

Partenocàrpica. És la figuera que desenvolupa les fruites sense necessitat de fecundació.

Peçó. V. peduncle.

Peduncle. Cua de les fruites de la figuera: capoll. És d’ús comú el castellanisme “peçó” a casa nostra.

Pell. Part externa de la figa, o epidermis, que en algunes varietats es desprén fàcilment i possibilita la seua pelada amb els dits, sense necessitat de ganivet. Hi ha qui es menja la figa “pell i tot”. També l’escorça de l’arbre es diu pell (en arbres més productors de súber se li sol dir petorra, com en el pi o l’ametler vell).

Pinyolet. V. aqueni.

Polpa. V. molla.

Rebrot, o rebrotí. Refillol, brot que naix de la base de l’arbre o de les arrels superficials.

Siconi. Infructescència a l’interior de la qual hi ha agrupades les flors de la figuera, vulgarment coneguda com bacora o figa.

Ull. 1 Gemma brotada. 2 Ostíol.

Xalefa. Segons el DCVB: “figa oberta de dalt a baix i posada a secar al sol (val. meridional)”. A Benissa i a altres llocs del sud sol fer referència específica a una bacora assecada. A Alacant també hi ha la variant xerefa i a Eivissa xereca, “(figa oberta, assecada i tornada a cloure”, segons el DCVB). Aquestes paraules, així com també xeric, xerec i xelefa deriven del mot àrab xariha, “figa seca”. Als Serrans hi ha salefa i chalefa, que fa referència a una bacora gran.

Xerec. Segons el DCVB: “figa flor (primerenca) produïda per una figuera que no en sol fer, de figues primerenques (Mallorca)”.